Ara t’és donada una hora, un combat,
i les forces declinen, i tot s’entenebreix…
mes
recorda que no t’és donat saber-ho tot.
Fes, doncs, com el soldat que,
amb els pixats al damunt, en ser-hi cridat,
salta de la trinxera, sabedor que el seu gest
tan sols el veuran els seus morts.

Dorm, però el sexe es tiba, s’esgarrrifa la pell
pel record d’algun bes —fregar suau de seda—;
el llibre que llegia damunt les cuixes queda:
s’hi veu una gran dama, punida en un bordell.

Ella entreobre la porta, veu uns bitllets, la fusta…
com un llamp el desig les entranyes li tusta:
deixa caure l’abric, tot son cor s’estremeix.

Pengen vora la llar mordasses i cadenes,
l’home sent un verí corrent-li per les venes:
ella es posa els grillons —pes dolç— i ja frueix.

reflexion sobre el teu cos

-ara no pas stricto sensu-.

Diré jo també els tòpics?

Dolços espasmes, sospirs,

carícies errívoles…

Fou així com ho visqueres?

Potser fóra més cert dir, com el poeta:

“Balma del bes, tot just descoberta”…

I tanmateix arrengler aquests mots

en remota recordança de vers,

car són desig, a llur manera.

Heus ací que he dit tòpics, doncs,

i això que em retinc, que faig

per aprendre la contenció dels clàssics,

car no s’adiu -diuen- al seny

el verb desmesurat.

Idò faré fora l’èpica,

ignoraré que em veig com un soldat,

diré

“Au! Descanseu una mica”

quan apareguin, voleiant rere les lletres,

penons i estendards.

Ja no hi haurà batalles;

les nostres passejades esdevindran

el que són:

caminades

a pas d’enamorats.

No hi haurà lirisme;

ja era ben escàs:

besada, certesa, conèixer…

quatre o cinc paraules,

obvietats.

Però…

És que tenen teranyines els mots?

Si diem “Casalot en runes”, les esquerdes

no poblen els sons

ans les parets.

¿No podré escriure “Era fondària palpable

el plaer”,

si ho era?

¿Com diría, llavors,

els teus pits omplint-se de besos?

Amb carícies -ho sé-,

però hi ha el mar…

Pobres per cantar-te

-ja ho veus-,

inclín a dintre teu,

mes armes de poeta.

                PARÍS

Recordes ara la ciutat del Sena

i un amor ja estrany: aire. Des de dalt

la ciutadella de Sévres, veies néixer

cap a l’est -ara l’un després l’altre-

tots el focs d’artifici d’un catorze

                 de juliol.

Efímers en el seu instant de cel,

sadollaven els teus ulls breu estona.

No era teva París; l’habitaven, però,

jardins d’arbres sobrats, ocells,

parelles anònimes que mostraven

                  l’ocult desig.

Era una festa, París! Mentre rèieu

vas fer caure la roba imprescindible:

foc contra foc, els esclats sobre el Sena

pareixien més bells, com un presagi.

 Passa el temps, l’amor; el record fluctua

               però no s’enfonsa

No hi ha món sinó el que se’ns obre als ulls

en aquest bellíssim estiu: diumenge,

hores lentes de vacances, ullastres,

quietud de plemigjorn, sol esclatant.

Tanmateix, sabem de guerres llunyanes,

i ens parla de vaixells incerts, de rutes

estranyes, el blau oceànic del mar.

Hi haurà més dies i més hores: vida.

Màgica singladura de la veu.

com dringuen enllà les cadencioses

síl·labes de la mare -so primer!;

paraules de saviesa del pare:

partions del mal i del bé… Certesa

cega que el seu món perdura en el nostre.

parpalleja

-potser riu-

en el crepuscle de llum rosada.

Vora el camí canta un griu

amb fulgors de lluerna,

                                          diu:

“El dia vespreja;

de l’estiu que ara neix,

tota cosa se n’alegra”.

 Venus entre els pins excel·leix

com una fita eterna.

En la nit -negra, calmada-

cantarà l’amor que creix

                                                JOSEFINA SALORD      

Ai, l’amor que ja hi era

i calladament us creix

entre les mans!

Confins daurats,

sol que s’apressa a la posta

entre converses disperses,

                        de bar.

Aquest mar,

qui l’amagaria?

Món que m’estim,

Finis Terrae

enfora de camins fressats.

-”L’amor, qui el diria?”

Diré: “Lluu com l’estrella més alta,

com ella reneix i s’exalta:

com un bes

                        -Fina-

            en ta galta,

l’amor”.

I jo t’observ des del meu silenci
—des de l’altra butaca—, en la penombra,
com un símbol.
I tants anys després,
continui preguntant-me què de tu em retingué,
en quin soterrat mur, a Creta, o a Biblos,
deu haver-hi dibuixat el teu cos de dansarina,
el teu rostre sabut i enigmàtic, bell.

Tu ets, Fina, el meu llibre.

Paraules —dic jo—, car d’amants com qui sigui
n’hi deu haver pertot,
i tots devem fer el mateix
i amb les mateixes ganes.
No ho sé… dic jo…

Mes jo som jo —dius tu—
i l’altre és l’altre,
i cada cosa vol la seva saó.

I potser tens raó…
Saps què et dic?
—dic jo—
Té el paper i la ploma
i sigues tu el poeta!